Al llarg de la història trobem moments de ruptura que semblen que hagin de reformular i canviar el sistema de dalt a baix. Són aquests canvis de pensament els que han marcat les grans revolucions, ja que una revolució és canviar la forma de pensar. Avui, els casos de corrupció a les institucions, les maneres d’actuar d’algunes empreses, bancs i altres organismes han sacsejat de nou aquesta consciència social, despertant reaccions de tot tipus que van des de la sorpresa a la ràbia, tot confluint en el desig de construcció d’un nou sistema. Però la diferència raurà en com s’apliqui i canalitzi aquest desig.
Actualment ens trobem en una cruïlla, en un moment en què s’ha de decidir si s’han de dur a terme els canvis que la societat reclama i com s’han d’implementar aquests. Les decisions marcaran tant el camí, com el futur que se’n derivi. En aquest marc és important reflexionar sobre el que anomenem Model Barcelona.
Barcelona i la seva àrea metropolitana es caracteritzen per la seva capacitat de reinvenció i adaptació, tot i els debats que han anat sorgint amb cadascun dels canvis viscuts. El Pla Cerdà és un clar exemple d’aquest canvi i procés d’adaptació. El seu pla va comportar la modernització i reorganització de la ciutat, però es va fer amb una alta controvèrsia social protagonitzada per la burgesia conservadora i l’Ajuntament de Barcelona. En aquell moment, es va imposar un canvi que suposava aplicar la modernitat a l’estructura física de la ciutat, la sensatesa en l’organització de l’espai urbà.
“PlaCerda1859b” de Ildefons Cerdà i Sunyer – Museu d’Historia de la Ciutat, Barcelona
Finalment es va imposar el seny del gran urbanista, un gran enginyer de Camins. Però aquelles tensions van tenir conseqüències que fins i tot van afectar a la pèrdua d’una gran part de la seva obra intel·lectual. Encara que podem pensar que una persona intel·ligent no destrueix els seus llibres, el reconegut i homenatjat Puig i Cadafalch va cremar els originals de la “Teoria de l’Urbanisme” d’Ildefons Cerdà com si es tractés d’un preludi al que succeirïa a Berlin al maig de 1933.
Aquest no ha estat l’únic canvi que ha viscut la ciutat. Barcelona s’ha anat reinventant, adaptant-se a les noves necessitats i ampliant la convivència amb la regió metropolitana i la resta de Catalunya. Durant el segle XX, Barcelona va obrir la ciutat al mar tant pel port com per la Diagonal, va urbanitzar Montjuïc, va protegir el cinturó verd de Collserola, va modernitzar les infraestructures en el marc dels Jocs Olímpics i va redissenyar la plaça de les Glòries. Ja al segle XXI, va reforçar l’Aeroport de Barcelona, convertint-lo en un dels més competitius a nivell mundial. En bona part, aquests canvis són fruït de l’organització planificada per Cerdà, que va permetre un creixement lògic, sostingut i sostenible.
Amb aquestes transformacions físiques de la ciutat, els ciutadans hem canviat i crescut amb valors d’obertura i tolerància que avui en dia ens caracteritzen i es valoren arreu del món. Valors com la solidaritat, el foment de la cultura i l’educació o la comprensió marquen la ciutat de Barcelona.
Infografia de l’Ajuntament de Barcelona
Tot i la bona situació de Barcelona, encara queda feina per fer. S’ha d’incrementar la integració entre els barris i l’àrea metropolitana, millorar la xarxa entre els diferents punts de centralitat, gestionar d’una manera més eficient el port i l’aeroport, treballar per la inclusió de tota la ciutadania disminuint les desigualtats entre sectors i orígens, augmentar la investigació i la recerca i fer encara més atractiva la ciutat per a les empreses (incloent les multinacionals), empresaris i executius.
Avui ens trobem a Barcelona, en una situació de cruïlla: tornar als interessos individuals, partidaris, econòmics, populistes o fer una política ciutadana d’interès de tots per afrontar el futur.
En els darrers temps hem vist la mesquinesa en molts temes que eren un win-win per a tots i sobretot pels ciutadans, que és l’únic important. En un tema com l’aigua, que és el que més conec, els interessos primaris han impedit acords globals positius. No s’ha avançat en temes de depuració d’aigües residuals i en aquests moments estem en el límit tècnic per a complir els requeriments de la Normativa, no s’ha avançat en els temes de les aigües subterrànies impedint el seu desenvolupament en un marc global de gestió conjunta, s’ha aturat la gestió avançada de les aigües pluvials. No existeix cap interès per part de les autoritats per la reutilització de les aigües i tot això sense tenir en compte la preocupació real que tinc per la garantia del subministrament a la ciutat (no és responsabilitat d’Aigües de Barcelona), no només per la insuficiència de recursos, sinó també per l’inadequat estat de la gestió de manteniment i conservació de la infraestructura en alta.
Els ciutadans de Barcelona hem anat refent el model al llarg del temps d’una manera implícitament consensuada entre les nostres institucions, empreses i societat civil. La cerca continuada d’aquest consens ens ha permès adaptar-nos a la crisi en millors condicions que altres ciutats i apaivagar les seves conseqüències. Es tracta, sens dubte, d’un fet que ens encoratja i ens enorgulleix com a ciutadans i que hem de valorar de forma positiva.
Ara, tornem a repensar el model de Barcelona, el model estatal i el model global. Ara ens tornem a trobar en una cruïlla clau. I Barcelona ha de tornar a repensar-se, un cop més, cercant solucions obertes, tolerants i intel·ligents que permetin créixer tant a la ciutat com a les persones que hi vivim i hi treballem cada dia.
Barcelona s’ha de tornar a reinventar, i només ho podrà fer si apliquem intel·ligència i la complicitat dels ciutadans i les institucions perquè el seu model continuï tocant l’excel·lència.