Aquest article correspon a les paraules pronunciades per Miquel Molina, director adjunt de ‘La Vanguardia’, durant l’acte d’entrega de La Clau de Barcelona, atorgada per Club d’Amics de la Clau de Barcelona el passat 8 de febrer de 2018.
El dia que em van convidar a pronunciar una glossa de la persona de l’Àngel Simon vaig tenir la curiositat de comprovar què entenem exactament per glossa. Els resultats variaven segons el diccionari que consultava, però dominaven les accepcions de tipus negatiu: “Explicación o comentario de un texto oscuro o difícil de entender”, vaig llegir en un antiga edició de l’Espasa. “Una explicación malévola o suspicaz de una cosa”, deia una de les entrades del María Moliner.
Com que no tenia cap intenció de venir a aquí a amargar-li la festa al nostre homenatjat, vaig seguir buscant i vaig trobar, en un vell manual de lingüística, una definició molt més adient per l’acte que ens reuneix aquí. La definició és aquesta: “Glosa es una nota escrita en los márgenes o entre las líneas de un libro en la cual se explica el significado de un texto”.
Es clar, vaig recordar les Glosas Emilianenses que havia estudiat al batxillerat. Eren aquelles anotacions en els extrems del paper que ajudaven a entendre un còdex en llatí. Estaven escrites en vàries llengües i se les considera el primer text en llengua castellana. I sí, vaig decidir que la meva intervenció seria aquí una anotació escrita amb lletra petita en els marges, en els marges del discurs que pronunciarà a continuació l’Àngel Simon. Segur que a l’Àngel, lector apassionat i bibliòfil, li semblarà adient aquesta figura de l’escriptura als marges. Es una manera de poder dir, com una nota a peu de plana, el que ell, per pudor, no diria mai de la seva trajectòria, però que els presents aquí sí tenen dret a escoltar.
Així, amb lletra petita i com a complement del text principal, diré que vaig entendre la naturalesa de la relació entre Àngel Simon i la seva ciutat un dia que vaig prendre un cafè amb ell a la vuitena planta de la seu de la Ciutat de l’Aigua a la Zona Franca, on des de fa més de tres anys té el seu despatx com a president d’Aigües de Barcelona.
Des d’allà, mirant cap al mar, es pot veure la seu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on Àngel Simon va treballar entre els anys 1989 i 1995 com a gerent. Van ser només sis anys, però en pocs períodes de la seva història contemporània ha viscut Barcelona uns anys més extraordinaris que aquells. Des del seu càrrec, l’Àngel Simon va participar activament d’aquella il·lusió col·lectiva que van ser els Jocs Olímpics de Barcelona. Sobre aquest concepte, el de la il·lusió col·lectiva, tornarem a parlar en un altre moment d’aquesta glossa.
L’Àngel, nascut a Manresa, havia arribat a Barcelona a principis dels anys 60 i havia iniciat un itinerari que l’havia portat des del barri de Sant Andreu de la seva infantesa fins a Pedralbes, on es trobava la facultat d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports de la UPC. Tot passant per una Ciutat Vella i per una Rambla en plena ebullició pel canvi de règim i l’esclat de les llibertats, que va conèixer a partir de les seves incursions a la Biblioteca de Sant Pau-Santa Creu, al carrer de l’Hospital.
Dèiem que durant el període preolímpic i olímpic, l’Àngel Simon, igual que altres persones que estan presents en aquesta sala, va participar d’aquella il·lusió col·lectiva que va donar impuls a una Barcelona que volia deixar de ser aquella ciutat grisa de la seva infantesa, de la infantesa de molts dels que estem avui aquí. Una Barcelona que va saber reinventar-se a base d’enderrocar muralles per créixer i veure món, igual que ho havia fet un segle enrere, en ocasió de l’Exposició del 1888. En aquest cas, però, no es tractava de muralles romanes o medievals, sinó ferroviàries, urbanístiques i, sobretot, mentals.
Sovint es critica ara la utilització del terme cosmopolita. A alguns no els agrada perquè el vinculen a la part negativa que comporta la globalització. Altres el rebutgen perquè el consideren una negació del dret a identificar-se amb àmbits locals o nacionals. Doncs bé, tornarem al diccionari i buscarem sinònims per definir el que barcelonins i barcelonines com l’Àngel Simon (alguns des de càrrecs importants i altres com a voluntaris a peu de carrer), van aconseguir amb aquella Barcelona dels 80-90. Si no volem utilitzar el terme cosmopolita perquè no creiem que no s’escau, direm que aquells barcelonins van convertir una ciutat tancada en ella mateixa en una metròpoli universal. Quedem-nos amb la idea d’aquesta Barcelona universal.
L’any 1995, quan la ciutat començava a rebre els fruits d’aquella inversió de talent i d’il·lusió al voltant dels Jocs Olímpics, l’Àngel Simon es va integrar a Agbar i va assolir responsabilitats que el van dur a Portugal i a Xile, un periple que sense cap dubte li va servir per veure Barcelona des d’una altra dimensió.
Ja de tornada a la seva ciutat com a director general d’Agbar, amb Ricard Fornesa a la presidència, l’Àngel Simon participa de l’aposta de la seva empresa per dotar-se d’una nova seu icònica i, a més, contribuir a que Barcelona guanyés un nou eix de centralitat. La Torre Agbar, ara Torre Glòries, no només redibuixa l’skyline de la ciutat i permet que aquesta guanyi un nou atractiu turístic (té més de 70.000 posts a Instagram), sinó que es convertirà en l’accés simbòlic a la nova Barcelona del coneixement. És a partir de la torre que s’estructura un nou pol de creativitat que concentra des de grans empreses fins a tota mena de start up i de projectes alternatius (molts vinculats a la cultura) i que és l’evidència que existeix una Barcelona cosmopolita (perdó, universal) i dinàmica amb la que s’ha de seguir comptant.
Per acabar, voldria tornar a l’escena que us comentava abans, a la vuitena planta de la Ciutat de l’Aigua. Des de la nova seu d’Agbar al passeig de la Zona Franca, mirant cap al sud, es contempla la que sense dubte és un altre àrea de creixement potencial de Barcelona. En aquest sentit, la decisió de l’empresa a l’hora d’ubicar el seu centre d’operacions, amb l’Àngel Simón ja a la presidència, torna a ser un repte que Agbar llença a la ciutat: ens assenyala un nou horitzó de desenvolupament d’iniciatives creatives.
Però des d’aquella finestra, a més de les empreses de la Zona Franca, són també molt visibles les torres de la plaça d’Europa de l’Hospitalet, tot un símbol d’aquest concepte de Barcelona extensa i poderosa. Les torres no son massa lluny de l’edifici on ell va adquirir aquesta vocació metropolitana.
Perquè l’Àngel Simon, que com a conseqüència de les seves responsabilitats és molt conscient que la nostra ciutat està competint amb capitals que sí han pogut dotar-se de governs metropolitans amb plens poders, és un convençut partidari de pensar Barcelona en termes de metròpoli. El ‘thing big’ suposa, en el seu cas (gosaria de dir que en el de la majoria de nosaltres) pensar no en la Barcelona limitada al seu estricte terme municipal, sinó en una ciutat de 3,2 milions d’habitants que integrés totes les fortaleses i capacitats d’uns municipis que estan representats avui aquí per molts dels seus alcaldes.
Molts avui estarem probablement d’acord en que per sortir del laberint en que es troba Barcelona després d’aquest 2017 tan convuls caldrà renovar aliances i concentrar esforços per tal de recuperar aquella il·lusió col·lectiva de la que parlàvem al començar. Renovar i establir noves aliances entre la iniciativa pública i la privada; entre l’economia més clàssica i l’economia més informal; entre tots els qui estimen Barcelona i volen preservar-la al marge de quin sigui el seu posicionament en el debat Catalunya-Espanya; però també renovar i enfortir l’aliança entre la capital i les ciutats que li fan corona.
L’Àngel Simón, que té un blog personal portat molt al dia on també fa reflexions culturals, escrivia fa poc un post sobre l’exposició ‘Zone of Hope’, promoguda per Aigües de Barcelona i que es pot visitar en el Reial Centre Artístic. En el seu blog, Simon deia que cal anticipar-se a la crua realitat que podrien viure les properes generacions si no actuem. Es referia, concretament, als efectes del canvi climàtic. Però jo voldria prendre prestada aquesta mateixa frase i, de manera tramposa, portar-la cap a l’actual debat sobre l’estat de la ciutat. En aquest sentit, pel que conec de la seva trajectòria i pel que he pogut esbrinar quan he tingut el plaer de conversar amb ell, estic segur que el nostre homenatjat acceptarà que tanqui aquesta presentació, aquesta, glossa, dient que ell, l’Àngel Simon, és un d’aquells barcelonins que de veritat estan capacitats per a anticipar-se a la realitat i per contribuir a deixar a les properes generacions una ciutat (cosmopolita i metropolitana) millor que la que ara ens espera a la sortida d’aquest acte.
Es per tot això que és per a mi un honor participar en aquest acte d’entrega de la Clau de Barcelona a Àngel Simon.