Avui ens reunim de nou, per commemorar un any més el Dia Internacional dels Museus, dedicat en aquesta ocasió a “Museus i Paisatges Culturals”. Nacions Unides entén per Paisatges Culturals els territoris en constant mutació, les transformacions imposades per l’home, la ciència, la tecnologia i les persones. Els Museus apareixen, en aquest sentit, com a dipositaris d’objectes i béns, com a testimoni material i immaterial de territoris més o menys amplis.
Fa dos anys, en aquest mateix lloc, “l’Àgora”, espai de trobada i de debat, ens comprometíem a realitzar una profunda transformació de les instal·lacions actuals amb la mirada posada en l’any 2017, any en el qual es compleixen 150 anys d’Aigües de Barcelona. Ho fèiem amb la voluntat de transmetre a les noves generacions la nostra història i la nostra passió per l’aigua.
En aquest mateix indret Massimo Negri, director de l’Acadèmia de Museus d’Europa, catalogava, fa dos anys, almenys vuit tipus de museus actuals: seductius, icones urbanes, conservadors de patrimoni històric, educatius /interactius, fòrums, empresa marca, locals i digitals. Tots ells són eines culturals en el més ampli sentit.
André Malraux va plantejar que ni la millor de les grans galeries pot contenir tot allò valuós que hi ha al món. Ho va fer en “El museu imaginari”, una obra visionària, un cop va finalitzar aquell període de bogeria col·lectiva en el que la humanitat semblava obstinada en transformar el planeta en un gran museu dels horrors.
Avui, les noves tecnologies ens permeten construir el nostre propi museu imaginari, tan personal i subjectiu com portàtil i il·limitat.
I això és el que pretenem fer al Museu de les Aigües. Disposar de connexió digital és un progrés de conseqüències immenses per al coneixement del passat, de l’art, de la lectura, de l’educació… És un primer pas en la construcció del museu imaginari propi i un gran avanç per a la comprensió de la realitat present.
El Museu, el nostre, el que hem decidit renovar i en el projecte del qual ja estem treballant, ha d’ésser emocionant, singular i estimulant sobre una base cognitiva i conceptual robusta. L’emoció és el primer llindar per a la comprensió. En aquest sentit, s’ha d’profitar “el geni del lloc” com a primer element de singularitat indiscutible. Caldrà valorar com un actiu de primer ordre l’aqüífer, d’una banda, i de l’altra, el fet que l’espai industrial on s’ubica el museu, la Central Cornellà, estigui en funcionament.
Partint del realisme de l’empresa i del lloc, el tema principal del museu ha de ser la gestió de l’aigua en l’entorn urbà, el cicle integral de l’aigua des del punt de vista metabòlic. El vector mediambiental i de consciència cívica ho ha d’impregnar tot, així s’identifica la sostenibilitat com a part indissociable del discurs sobre la gestió de l’aigua de la companyia.
El patrimoni industrial format per edificis i maquinària de diferents èpoques s’ha de posar en valor com a part d’un discurs global. A més, caldrà identificar l’experiència museística en un tot, format per un conjunt d’edificis (Àgora Agbar, edifici Amargós, casetes, dipòsits, pous…) i un jardí museogràfic. Aquest és fonamental per al projecte atès el vincle paisatge /jardí-aigua, el seu caràcter ciutadà i públic i la seva singularitat. El relat museístic haurà d’integrar tot l’espai de la Central Cornellà.
El Dia Mundial dels Museus ens convida a contemplar aquests espais com una manera de connexió amb el que hem estat, el que som i el que volem ser.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona disposa d’una excel·lent oferta museística. Tot i que s’ha d’admetre que el Museu més visitat és el del FC Barcelona. Però hi ha una amplia gamma d’alt nivell, a més de galeries temporals d’exposició. El nostre impuls al Museu de les Aigües tindrà la seva pròpia idiosincràsia, ni pretensió en número de visitants, ni aspiració a cap qualificació especial.
No obstant, sí que aspira a jugar un paper que enllaça amb una nova corrent museística: actuar com a element generador d’una nova realitat urbana, contribuir a la regeneració d’un entorn, a més de donar testimoni d’aquesta realitat que hem anat construint durant ja quasi 150 anys d’especialització en el cicle integral de l’aigua.
Reivindiquem així el valor de la conjunció del que és públic i del que és privat, al mateix temps que deixem testimoni de la nostra pròpia arqueologia i transmetem la nostra passió per l’aigua. Sens dubte, el nostre públic, bàsicament i fonamentalment, és local. Però essent com és un espai obert en si mateix, es projecta globalment.
El model basat en la dilapidació dels recursos està esgotat i ens porta a l’abisme. El futur de la nostra civilització, excepte que vulguem veure-la reduïda a objectes en vitrina de museu, passa per reduir les emissions contaminants, assumir com un repte decisiu el canvi climàtic, dissenyar els processos productius pensant en la reutilització i optar per una economia circular.
Quin millor lloc per fer visible aquest missatge col·lectiu que el Museu Agbar de les Aigües, un espai concebut com a font de coneixement i repositori d’experiència. Un projecte de futur. L’Aigua és la nostra passió i el museu una manera més de transmetre aquest sentiment a les noves generacions. És una vessant més de la nostra voluntat de cooperació entre el que és Privat i el que és Públic.
Dircurs d’Angel Simon, President de la Fundació Agbar, amb motiu del Dia Internacional de Museus.